EL BEATO RIPO O L'ART ÀULIC A L'ÈPOCA VIRREINAL

Passejar per Castelló equival, si fa o no fa, a descobrir incrustada en la traça dels seus carrers i places i en alguna desventurada façana una serie d'artefactes que, concebuts per algú amb el mateix sentit del gust que un cogombre de mar i la mateixa tècnica que poguera tindre una Walkiria borratxa, ataquen amb inconmensurable violència les retines del pobre vianant incaut que cau sota la seva influència perniciosa.
Que conste, per tal d'evitar equívocs, que no em referisc a les gaiates que cada quaresma omplen les nits castellonenques de llumenetes de colorins amb més o menys gràcia però sempre, això si, amb la virtut de ser efímeres i no sobreviure mai a la setmana magdalenera.
Allò al que jo vull fer esment és a eixe rosari inacabable de disbarats, successió infinita de desgavells que a poc a poc i de manera inexorable va escampant-se pels espais urbans ja de per si poc destacables de la nostra Castelló amb la intenció de perdurar i el tret en comú d'haver eixit tots o gairebé tots de les mans pròpies o arrendades de l'ínclit i sempre panxacontent Juan Garcia Ripollés, que, de la mateixa manera com els gossos pixen a tots els cantons, sembla obstinat en deixar la seva marca allà per on passa.

Ací vos deixe algún d'eixos trastos abominables...