Tot sumant-nos als actes d'homenatge i conmemoració del segon centenari de l'estrena d'"Agamenón y los diez colombaires de Tebas", obra cimera de l'atlant de les lletres que fou D. Melquiades Querol i Tragasendes, inserim ací el sonet que a manera de plany fa el personatge de Galatea quan veu l'estatua mutilada del seu enamorat.
Oh coloso que en el seno
antes de ser alumbrado
te has de ver tan ultrajado
y de mil infamias lleno.
¿Quien ha sido el caco obsceno
que tu brazo cercenado,
sin vergüenza, se ha llevado?
¡Ay, oh triste Polifemo!
¿Quien ha hecho tal entuerto
que al tuerto vuelve ahora manco?
¡No pasara tal con Franco!
Halle pronta sepultura
quien privó a nuestro aeropuerto
de tu soberbia figura.
dimecres, 11 de maig del 2011
dimarts, 14 de desembre del 2010
BREVISIMA RELACION DE LOS NOTABLES Y SINGULARES HECHOS QUE SE ACAECIERON EN LA MUY NOBLE VILLA Y VIRREINAL CORTE DE CASTRILLO DE LOS LLANOS
-"Quien tuvo retuvo"-pensava Rifuca Solís davant del mirall estant. Amb ulls d'àliga buscava qualsevol imperfecció que poguera deslluïr la impecable imatge adient a un dia com aquell. Sabia massa be amb qui s'enfrontava. "Las damas de beige" era el pitjor niu d'escurçons on es podia anar a caure i ho sabia precisament perque ella n'era la presidenta.
Li havia costat anys d'esforços i intrigues, traïcions i nits sense dormir a més d'alguns favors inconfessables, però a la fi ho havia aconseguit i res ni ningú podia privar-la d'assaborir la glòria.
Eixa nit presidiria la seva primera subhasta benèfica; es tractava del quadre d'un conegut artista local que, encara que ella no entenia d'art més que d'aeronàutica i d'aeronàutica no en tenia ni idea, havia de ser molt bo perque el pintor anava sempre vestit de pobre i amb els duros que s'embutjacava l'artistet això era senyal o d'estar boig d'engabiar o de ser un veritable geni i tot considerant que tothom qui era algú tenia com a mínim una obra seua i que a la ciutat l'ajuntament havia ficat més escultures d'ell que papereres, la conclussió natural havia de ser que es tractava d'un autèntic i genuí talent.
Ja de nit, l'acte va anar meravellosament be. El pintoret es movia amb desinvoltura i un bon got de vi a la ma i es dedicava a llepar el cul de les autoritats assistents que al seu temps els el llepaven als membres de la cambra de comerç que no dubtaven en llepar-se'l entre ells mentre el periòdic local inmortalitzava tan il·lustres succions que sortirien a l'endemà en un suplement especial a tot color.
Tot anava com oli en un gresol i Rifuca estava tan satisfeta que quasi no cabia dins de la pell (la poca que li havia deixat el doctor Suárez) i estava a punt de rebentar les costures del caríssim vestit en el que, després de dejunar quaranta dies amb les seves nits resistint tota mena de tentacions, havia pogut entrar.
La recaptació va superar totes les espectatives; per el quadre que l'autor havia anomenat "Desnudo con oso hormiguero y arzobispo castrense" i que a ella li semblava una autèntica xufa per la que no pagarie ni una perra, van arribar a oferir la gens menyspreable suma de trenta-dos euros i seixanta cèntims que, després de descontar les despeses d'enviament, servirien per alleujar els patiments d'una aldea congolenya de la que sols sabia amb seguretat que els habitants havien de ser molt pobres i molt negres.
Tothom es felicitava del resultat de la subhasta i de la prodigalitat del benefactor i ja començaven a besar-se els uns als altres amb la sana intenció de pegar a fugir.
Que poc s'imaginava Rifuca que entre aquells besos, que farien semblar sincer al de l'Iscariot, s'amagava, traïdora, la tragèdia.
Tot prenent la paraula de manera inesperada, German Jus, el conegudíssim propietari d'un complex d'hotels i funeràries, va manifestar a tothom que en homenatge a la tasca benèfica de Rifuca i les seves amigues havia manat preparar una mariscada al menjador de gala del cassino on tots eren convidats.
En sentir la paraula marisc la solemne reunió es va tornar en aldarull incontrolat grimpant per les escales que duien al menjador i la pobra Milagritos Ros, única fundadora supervivent de las damas de beige, com que estava sorda com una rella i no s'havia enterat de res, tot veient el tumult preguntà esglaiada: ¿Pero donde va esa gente?- A las mariscadas- va contestar la seua neta Balma Lidón que portava ortodòncia i ho deia tot en plural. -¿Donde?- continuà preguntant la vella senyora. -¡A LAS MARISCADAS!- Es desganyità la neteta.
En sentir açò el pintoret, que aleshores ja anava borratxo com un cep (ja sabem tots d'on treuen la inspiració més de quatre) va entendre que algú demanava el vell himne revolucionari que va aprendre en una comuna de Navalcarnero allà pels setanta i veient que la demanda provenia de tan egrègia concurrència va olorar un possible canvi polític al que li convenia adherirse si volia seguir exercint de pintor de cort, i allí al mig de tots es posà a bramar com un possés ¡A LAS BARRICADAS, A LAS BARRICADAS POR EL TRIUNF....!
De sobte es va fer el silenci i la tensió es podia palpar. Rifuca volia morir-se, allò no podia anar a pitjor, però una altra volta s'equivocava.
S'escoltà un crit- ¡VIVA MILLAN ASTRAY!-que fou seguit per una cadira llançada amb més força que traça al cap del pintor que pogué esquivar-la. No va tindre tanta sort la pobra Balma Lidón que va rebre la cadirada en tots el morros amb tan mala pata que li va fer saltar l'ortodòncia. La desventurada es lamentava, en un correctíssim singular això si : ¡Desfiguradita! ¡Seguro que me quedo desfiguradita!. ¡A ver con esta facha como me presento yo para ser Na Cunegunda!...
La cosa va degenerar en un autèntic Harmaguedó. Dues venerables matrones s'estiraven els cabells propis i els de les pobres bèsties difuntes que les abrigaven, els respectius marits s'unflaven a galtades i, a poc a poc, els uns pels altres, van acabar tots fent el ball dels bastons.
En mig d'aquell Cafarnaüm Rifuca Solís es clavava les ungles als palmells de tant d'apretar els punys i, per tal d'asserenar-se, recitava obsesivament el mantra "Me quiero morir, me quiero morir, me qui..."
El pintoret, que havia acabat rebent i es refugiava baix d'una taula, en veure-la va decidir acostar-se-li i, sortejant tota mena d'obstàcles que els separaven, en tindre-la davant li va dir tot mostrant-li el trau que algú li havia obert a la cella:-¡Que esto lo tenga que sufrir un artista!. ¡Esta es sin duda la incomprensión a la que se tuvieron que enfrentar los clásicos doña Rifuca!.
Allò va ser massa per a ella i, reconeixent en aquell homenet vestit de pallaso la causa de la seva desgràcia i futura mort social, agafà el quadre que miraculosament encara estava al caballet i l'entaforà al cap del pintor tot dient: ¿Artista? ¡Usted no es un artista! ¡USTED ES UN HIJO DE LA GRAN PUTA!
Ací baix Rifuca Solís deu anys després d'eixir del sanatori.
Li havia costat anys d'esforços i intrigues, traïcions i nits sense dormir a més d'alguns favors inconfessables, però a la fi ho havia aconseguit i res ni ningú podia privar-la d'assaborir la glòria.
Eixa nit presidiria la seva primera subhasta benèfica; es tractava del quadre d'un conegut artista local que, encara que ella no entenia d'art més que d'aeronàutica i d'aeronàutica no en tenia ni idea, havia de ser molt bo perque el pintor anava sempre vestit de pobre i amb els duros que s'embutjacava l'artistet això era senyal o d'estar boig d'engabiar o de ser un veritable geni i tot considerant que tothom qui era algú tenia com a mínim una obra seua i que a la ciutat l'ajuntament havia ficat més escultures d'ell que papereres, la conclussió natural havia de ser que es tractava d'un autèntic i genuí talent.
Ja de nit, l'acte va anar meravellosament be. El pintoret es movia amb desinvoltura i un bon got de vi a la ma i es dedicava a llepar el cul de les autoritats assistents que al seu temps els el llepaven als membres de la cambra de comerç que no dubtaven en llepar-se'l entre ells mentre el periòdic local inmortalitzava tan il·lustres succions que sortirien a l'endemà en un suplement especial a tot color.
Tot anava com oli en un gresol i Rifuca estava tan satisfeta que quasi no cabia dins de la pell (la poca que li havia deixat el doctor Suárez) i estava a punt de rebentar les costures del caríssim vestit en el que, després de dejunar quaranta dies amb les seves nits resistint tota mena de tentacions, havia pogut entrar.
La recaptació va superar totes les espectatives; per el quadre que l'autor havia anomenat "Desnudo con oso hormiguero y arzobispo castrense" i que a ella li semblava una autèntica xufa per la que no pagarie ni una perra, van arribar a oferir la gens menyspreable suma de trenta-dos euros i seixanta cèntims que, després de descontar les despeses d'enviament, servirien per alleujar els patiments d'una aldea congolenya de la que sols sabia amb seguretat que els habitants havien de ser molt pobres i molt negres.
Tothom es felicitava del resultat de la subhasta i de la prodigalitat del benefactor i ja començaven a besar-se els uns als altres amb la sana intenció de pegar a fugir.
Que poc s'imaginava Rifuca que entre aquells besos, que farien semblar sincer al de l'Iscariot, s'amagava, traïdora, la tragèdia.
Tot prenent la paraula de manera inesperada, German Jus, el conegudíssim propietari d'un complex d'hotels i funeràries, va manifestar a tothom que en homenatge a la tasca benèfica de Rifuca i les seves amigues havia manat preparar una mariscada al menjador de gala del cassino on tots eren convidats.
En sentir la paraula marisc la solemne reunió es va tornar en aldarull incontrolat grimpant per les escales que duien al menjador i la pobra Milagritos Ros, única fundadora supervivent de las damas de beige, com que estava sorda com una rella i no s'havia enterat de res, tot veient el tumult preguntà esglaiada: ¿Pero donde va esa gente?- A las mariscadas- va contestar la seua neta Balma Lidón que portava ortodòncia i ho deia tot en plural. -¿Donde?- continuà preguntant la vella senyora. -¡A LAS MARISCADAS!- Es desganyità la neteta.
En sentir açò el pintoret, que aleshores ja anava borratxo com un cep (ja sabem tots d'on treuen la inspiració més de quatre) va entendre que algú demanava el vell himne revolucionari que va aprendre en una comuna de Navalcarnero allà pels setanta i veient que la demanda provenia de tan egrègia concurrència va olorar un possible canvi polític al que li convenia adherirse si volia seguir exercint de pintor de cort, i allí al mig de tots es posà a bramar com un possés ¡A LAS BARRICADAS, A LAS BARRICADAS POR EL TRIUNF....!
De sobte es va fer el silenci i la tensió es podia palpar. Rifuca volia morir-se, allò no podia anar a pitjor, però una altra volta s'equivocava.
S'escoltà un crit- ¡VIVA MILLAN ASTRAY!-que fou seguit per una cadira llançada amb més força que traça al cap del pintor que pogué esquivar-la. No va tindre tanta sort la pobra Balma Lidón que va rebre la cadirada en tots el morros amb tan mala pata que li va fer saltar l'ortodòncia. La desventurada es lamentava, en un correctíssim singular això si : ¡Desfiguradita! ¡Seguro que me quedo desfiguradita!. ¡A ver con esta facha como me presento yo para ser Na Cunegunda!...
La cosa va degenerar en un autèntic Harmaguedó. Dues venerables matrones s'estiraven els cabells propis i els de les pobres bèsties difuntes que les abrigaven, els respectius marits s'unflaven a galtades i, a poc a poc, els uns pels altres, van acabar tots fent el ball dels bastons.
En mig d'aquell Cafarnaüm Rifuca Solís es clavava les ungles als palmells de tant d'apretar els punys i, per tal d'asserenar-se, recitava obsesivament el mantra "Me quiero morir, me quiero morir, me qui..."
El pintoret, que havia acabat rebent i es refugiava baix d'una taula, en veure-la va decidir acostar-se-li i, sortejant tota mena d'obstàcles que els separaven, en tindre-la davant li va dir tot mostrant-li el trau que algú li havia obert a la cella:-¡Que esto lo tenga que sufrir un artista!. ¡Esta es sin duda la incomprensión a la que se tuvieron que enfrentar los clásicos doña Rifuca!.
Allò va ser massa per a ella i, reconeixent en aquell homenet vestit de pallaso la causa de la seva desgràcia i futura mort social, agafà el quadre que miraculosament encara estava al caballet i l'entaforà al cap del pintor tot dient: ¿Artista? ¡Usted no es un artista! ¡USTED ES UN HIJO DE LA GRAN PUTA!
Ací baix Rifuca Solís deu anys després d'eixir del sanatori.
dilluns, 13 de desembre del 2010
dissabte, 11 de desembre del 2010
EL BEATO RIPO O L'ART ÀULIC A L'ÈPOCA VIRREINAL
Passejar per Castelló equival, si fa o no fa, a descobrir incrustada en la traça dels seus carrers i places i en alguna desventurada façana una serie d'artefactes que, concebuts per algú amb el mateix sentit del gust que un cogombre de mar i la mateixa tècnica que poguera tindre una Walkiria borratxa, ataquen amb inconmensurable violència les retines del pobre vianant incaut que cau sota la seva influència perniciosa.
Que conste, per tal d'evitar equívocs, que no em referisc a les gaiates que cada quaresma omplen les nits castellonenques de llumenetes de colorins amb més o menys gràcia però sempre, això si, amb la virtut de ser efímeres i no sobreviure mai a la setmana magdalenera.
Allò al que jo vull fer esment és a eixe rosari inacabable de disbarats, successió infinita de desgavells que a poc a poc i de manera inexorable va escampant-se pels espais urbans ja de per si poc destacables de la nostra Castelló amb la intenció de perdurar i el tret en comú d'haver eixit tots o gairebé tots de les mans pròpies o arrendades de l'ínclit i sempre panxacontent Juan Garcia Ripollés, que, de la mateixa manera com els gossos pixen a tots els cantons, sembla obstinat en deixar la seva marca allà per on passa.
Ací vos deixe algún d'eixos trastos abominables...
Que conste, per tal d'evitar equívocs, que no em referisc a les gaiates que cada quaresma omplen les nits castellonenques de llumenetes de colorins amb més o menys gràcia però sempre, això si, amb la virtut de ser efímeres i no sobreviure mai a la setmana magdalenera.
Allò al que jo vull fer esment és a eixe rosari inacabable de disbarats, successió infinita de desgavells que a poc a poc i de manera inexorable va escampant-se pels espais urbans ja de per si poc destacables de la nostra Castelló amb la intenció de perdurar i el tret en comú d'haver eixit tots o gairebé tots de les mans pròpies o arrendades de l'ínclit i sempre panxacontent Juan Garcia Ripollés, que, de la mateixa manera com els gossos pixen a tots els cantons, sembla obstinat en deixar la seva marca allà per on passa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)